Maurice Béjart
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Maurice-Jean Berger 1r gener 1927 Marsella (França) |
| Mort | 22 novembre 2007 (80 anys) Lausana (Suïssa) |
| Dades personals | |
| Religió | Xiïsme |
| Activitat | |
| Ocupació | ballarí, ballarí de ballet, escenògraf, dissenyador de vestuari, mestre de dansa, coreògraf, guionista, dissenyador d'il·luminació |
| Professors | Liubov Iegórova |
| Alumnes | Thales Pan Chacon |
| Obra | |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Pare | Gaston Berger |
| Germans | Alain Béjart (en)  |
Premis | |
| Lloc web | bejart.ch |
      | |
Maurice Béjart és el nom artístic de Maurice-Jean Berger (Marsella, 1927 - Lausanne, 2007), un ballarí i coreògraf de dansa clàssica en els segles XX i XXI que va treballar sobretot a Bèlgica i Suïssa. De 1994 fins a la seva mort va ser membre de l'Acadèmia de les Belles Arts de l'Institut Francès.
Formació[modifica el codi]
Va començar la seva formació en dansa clàssica amb la Janine Charrat, l'Yvette Chauviré, etc. i la seva mestra, la rusa Lioubov Egorova, a l'escola de dansa de l'Òpera Nacional de París. Acabats aquests estudis, els va complementar el 1941 amb classes del coreògraf de clàssic Roland Petit i el 1951 va col·laborar amb la coreògrafa (en dansa clàssica i dansa moderna) sueca Birgit Cullberg, amb qui va poder crear la seva primera coreografia.
En Maurice Béjart té, a més, com a formació, la carrera universitària de filosofia.
Carrera professional[modifica el codi]
_by_Erling_Mandelmann.jpg)
El 1953 va fundar la companyia de dansa clàssica dels Ballets de l'Étoile (els ballets de l'estrella). El 1959 va marxar a treballar a Bèlgica, on es va quedar durant una trentena d'anys. Aquell mateix any va crear a Brussel·les la seva coreografia més cèlebre, la seva pròpia La consagració de la primavera i el 1960 una segona companyia de dansa, el Ballet du XXe siècle (el ballet del segle XX), que seria fins a 1987 l'oficial de De Munt, l'òpera nacional belga en la qual tingué un rol molt de protagonista el ballarí italià Paolo Bortoluzzi.[2] El 1970 va obrir a Brussel·les una escola de dansa anomenada Mudra. De 1977 a 1985 va dirigir una altra a Dakar, que va anomenar Mudra Àfrica.
El 1987 va dissoldre la companyia i al cap de sis mesos la va refundar a Suïssa com a Béjart Ballet Lausanne, companyia on es va quedar fins a la mort i que encara existeix actualment. L'any següent, el 1988, va dissoldre també l'escola Mudra i el 1992 va crear a Lausanne una altra escola, de dansa clàssica i contemporània (principalment tècnica Graham), que va anomenar école-atelier Rudra (escola-taller Rudra) i que encara existeix actualment. En febrer de 2007 va crear a Lausanne la Fundació Maurice Béjart per a contribuir al finançament de projectes relacionats amb la dansa i el ballet, que roman activa en l'actualitat.
El documental El esfuerzo y el ánimo tracta sobre la herència deixada per Béjarten el Béjart Ballet Lausanne.[3]
Estil[modifica el codi]
Va fer noves versions de clàssics dins de la dansa clàssica, com l'esmentat La consagració de la primavera (l'original era de Nijinski), El Trencanous o el Bolero de Ravel, i posteriorment de coreografies perses, com per exemple Golestan (el roserar) o Farah.
Béjart va aportar elements de modernitat a la dansa clàssica, com per exemple fer que alguns personatges fossin ballats indiferentment per homes o per dones o que una de les joguines de El Trencanous passi a ser Fèlix el gat. També va utilitzar el llenguatge de la dansa clàssica per a tractar temes actuals, com per exemple la sida o l'ecologia.
Com la majoria dels coreògrafs clàssics del seu temps, va tendir a desfer-se dels ballarins que només fan "de decorat" per a destacar als solistes, tot i que no renunciava a les coreografies grupals, si cada ballarí tenia un paper important, a les quals exigia, com se sol fer actualment, una màxima interacció i coordinació entre tots ells, en això tingué com a ballarina preferida l'italiana Luciana Savignano.[4] També comparteix amb la majoria de coreògrafs considerats neoclàssics o moderns el fet de recórrer a una escenografia contemporània per a les obres clàssiques i en particular a un tipus d'indumentària més minimalista i austera, o menys recarregada, amb menys puntes i volums superflus, per a donar importància al cos del ballarí i per a universalitzar el missatge o la història tractada.
Premis i honors[modifica el codi]
_by_Erling_Mandelmann_-_3.jpg)
- 1960: Gran Premi coreogràfic del parisí Théâtre des Nations (França)
- 1973: Medalla d'Or al mèrit artístic (Suècia)
- 1979: Doctor Honoris Causa a la Université Libre de Brussel·les (Bèlgica)
- 1980: Premi de l'Associació d'Autors i Compositors Dramàtics de París (França)
- 1986: Ordre del Sol Naixent (Japó)
- 1988: Gran Oficial de l'Ordre de la Corona (Bèlgica)
- 1992: Premi Toti Dal Monti (Itàlia)
- 1994: Premi de l'Associació Alemanya de Professionals de la Dansa (Alemanya)
- 1994: Membre de l'Acadèmia de les Belles Arts (França)
- 1996: Nomenat Bourgeois d'Honneur de Lausanne per la ciutat de Lausana (Suïssa)
- 1998: Gran Oficial de l'Ordre de l'Infant Dom Henrique (Portugal)
- 1999: Premi Kyoto de la Fundació Inamori (Japó)
- 2000: Premi Nijinski de la dansa (Mònaco)
- 2003: Premi Bénois de la Danse, pel conjunt de la seva obra artística (Rússia)
- 2003: Comandant de l'Ordre de les Arts i de les Lletres (França)
Referències[modifica el codi]
- ↑ Philippe Braunschweig, mecenas de la danza de Roger Salas, obituari publicat al diari El País, del 6 de maig de 2010. (castellà)
- ↑ * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 176. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ País, Ediciones El «La directora Arantxa Aguirre» (en castellà). EL PAÍS, 29-04-2010.
- ↑ Edita SARPE Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1280 (ISBN 84-7291-226-4)
Enllaços externs[modifica el codi]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maurice Béjart |