Vincenzo Bellini

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
«Bellini» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Bellini (desambiguació)».
Infotaula de personaVincenzo Bellini
Vincenzo bellini.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Vincenzo Salvatore Carmelo Francesco Bellini Modifica el valor a Wikidata
3 novembre 1801 Modifica el valor a Wikidata
Catània (Sicília) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 setembre 1835 Modifica el valor a Wikidata (33 anys)
Puteaux (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Disenteria Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 11 48° 51′ 38″ N, 2° 23′ 35″ E / 48.860433°N,2.392975°E / 48.860433; 2.392975
catedral de Catània Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicItalians Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i simfonia Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsNicola Zingarelli Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
Cònjugecap valor Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0069057 IBDB: 70911
Spotify: 6AphpMkKDU4I3Z6XaGu1UV Musicbrainz: 6f5bfd20-84cc-4879-8a40-05631ad576c7 Discogs: 488363 IMSLP: Category:Bellini,_Vincenzo Allmusic: mn0000646795 Find a Grave: 7748 Modifica el valor a Wikidata

link=File:It-Vincenzo%20Bellini.ogg Vincenzo Bellini (italià: Vincenzo Salvatore Carmelo Francesco Bellini) (Catània, 3 de novembre de 1801 – Puteaux, 23 de setembre de 1835) és un dels més cèlebres compositors d'òpera italià. Les seves òperes més famoses i representades són La sonnambula, Norma i I Puritani.[1]

Biografia[modifica el codi]

Fill de l'organista Rosario Bellini, va rebre les primeres lliçons de música del seu pare i del seu avi, Vincenzo Tobia Bellini. Va ser un nen prodigi i conta la llegenda que als divuit mesos era capaç de cantar una ària de Valentino Fioravanti. Va començar a estudiar teoria musical als dos anys, piano als tres i que als cinc era capaç de tocar-lo amb soltesa. La seva primera composició data de quan tenia sis anys.

L'any 1819 es desplaça a Nàpols, gràcies a una beca oferta per l'ajuntament de Catània per perfeccionar-se al Conservatori. Entre els mestres que va tenir destaca Nicola Antonio Zingarelli, que el va adreçar vers l'estudi dels clàssics (Haydn i Mozart) i el gust per la melodia plana i expressiva, sense artifici ni embelliments, seguint la tradició de l'escola napolitana. També va estudiar harmonia amb Giovanni Furno i contrapunt amb Giacomo Tritto. Entre els bancs del conservatori coneix el cèlebre Francesco Florimo, que va tenir com a fidel amic fins a la mort, quan Florimo esdevindrà bibliotecari del conservatori de Nàpols i serà un dels primers biògrafs de l'amic prematurament desaparegut.

Monument en honor de Vincenzo Bellini a la plaça Stesicoro de Catània, obra de l'escultor Giulio Monteverde.

En aquest període Bellini compon música sacra (motets, misses, etc.), de càmbra i simfònica. Però realment el que li dona fama és la composició d'alguna ària per a veu i orquestra, entre les quals cal destacar la cèlebre Dolente immagine, avui dia només coneguda en la seva versió per a veu i piano.

L'any 1825 va presentar al teatre del conservatori la seva primera òpera, Adelson e Salvini, seguint el costum d'aquest conservatori de presentar noves promeses amb un treball dramàtic. L'any següent obté el seu primer gran èxit amb Bianca e Fernando, posada en escena al Teatro San Carlo de Nàpols amb el títol de Bianca e Gernando per no mancar al respecte al príncep Ferran de Borbó.

L'any següent, Domenico Barbaja li demana una òpera per a representar al Teatro alla Scala de Milà. En abandonar Nàpols, el jove compositor deixa enrere la infeliç passió per Maddalena Fumaroli, la noia amb qui no s'havia pogut casar per l'oposició del pare d'ella, contrari al matrimoni amb un músic.

Tant Il pirata (1827) com La straniera (1829) van obtenir a la Scala un clamorós èxit: la premsa milanesa reconeixia en Bellini l'únic operista italià apte per oposar a Gioachino Rossini un estil personal, basat sobre un major adhesió de la música al drama i el fet de primar el cant expressiu respecte al cant amb floritura.

Menys fortuna va tenir el 1829 Zaira, representada a Parma. L'estil de Bellini no s'adaptava al gust del públic de províncies, més tradicionalista. De les cinc òperes successives, les de més qualitat són, no per casualitat, aquelles escrites pel públic de Milà i també dedicades a la soprano Giuditta Pasta, que l'estrenà, (La sonnambula, i Norma, les dues del 1831), París (I Puritani - 1835). En aquest període compon també dues òperes pel Teatro La Fenice de Venècia: I Capuleti e i Montecchi (1830), dedicada a les Grisi (Giuditta i Giulia), feu l'adaptació de la música de Zaira, i la desafortunada Beatrice di Tenda (1833).

El viratge decisiu de la seva carrera musical coincideix amb la seva marxa d'Itàlia per anar a París. Allà, Bellini entra en contacte amb alguns dels més grans compositors d'Europa, com per exemple Frédéric Chopin, i el seu llenguatge musical s'enriqueix de colors i noves solucions, però tot conservant intacta la inspiració melòdica de sempre. A part de I Puritani, escrita en italià per al Théâtre-Italien, a París Bellini compon nombroses romances de cambra de gran interès, alguna d'elles en francès, demostrant estar a punt per compondre una òpera en francès per al Teatro de l'Òpera de París. Però la seva carrera i la seva vida es van estroncar amb menys de 34 anys per culpa d'una infecció intestinal probablement contreta a l'inici de l'any 1830.

Va ser enterrat al cementiri del Père-Lachaise, on va ser durant 40 anys veí de Chopin i Cherubini. L'any 1876 va ser traslladat a la Catedral de Catània.

Estil[modifica el codi]

Dotat d'una vena melòdica prodigiosa, Bellini dedicà la seva breu vida a la composició. El seu talent amb el segell melòdic de la més límpida bellesa, conserva encara avui una aurèola de màgia, mentre la seva personalitat artística es deixa difícilment emmarcar dins de cap categoria historiogràfica. Tenia una concepció musical antiga, basada a primar el cant per a virtuosos del bel canto, expressió lírica que exigeix una gran precisió i agilitat vocal.

Bellini va portar primer a Milà i després a París un eco de la cultura mediterrània cap a l'Europa romàntica que havia idealitzat el mite del classicisme. El jove Wagner es va veure obligat a ambientar a la pròpia Sicília la seva segona òpera, La prohibició d'estimar, mostrant-hi la claredat del cant bellinià com a model pels operistes alemanys.

Compongué música sacra (motets, misses, etc.), música de cambra, un famós concert per a oboè, però és l'òpera el gènere musical que el feu famós. En les seves òperes, a diferència del que es feia en el classicisme, intentà minimitzar les diferències entre les parts cantades i les recitades —àries i recitatius—, a fi de mantenir millor la tensió dramàtica.

Recentment, la música de Bellini ha atret l'atenció de compositors d'avantguarda com Bruno Maderna i, sobretot, Luigi Nono, que l'han rellegida centrant l'atenció en la particular concepció del so, de la veu i del silenci amb arrels que s'enfonsaven en la música de la Grècia antiga i de l'àrea mediterrània, més que no pas en la moderna tradició musical europea.

Òperes[modifica el codi]

Giulia Grisi una gran intèrpret de l'òpera Norma, de Vincenzo Bellini

Obres Sacres[modifica el codi]

  • Compline (perduda)
  • Cor mundum crea; en fa major, per dos veus solistes i orgue
  • Credo en do major, per a quatre veus i orquestra
  • Cum Sanctis, per a quatre veus solistes i orquestra
  • De torrente; per a quatre veus solistes i orquestra
  • Dixit Dominus; per a quatre veus solistes i orquestra
  • Tecum principium; en do major, per a soprano i orquestra
  • Domine Deus; en do major, per a soprano i orquestra
  • Gallus cantavit; en do major, per soprano i orquestra
  • Gratias agimus; en do major, per a soprano i orquestra
  • Juravit; per a dues sopranos i orgue
  • Kyrie; per a dues sopranos i orgue
  • Laudamus te; per dues sopranos i orgue
  • Litanie pastorali in onore della B. V., per a dues sopranos i orgue
  • Magnificat; per a quatre veus i orquestra
  • Missa en la menor; per a soprano, contralt, tenor, baix i orquestra
  • Missa en la major; per a soprano, contralt, tenor, baix o orquestra
  • Missa en re major; per a dues sopranos, tenor, baix i orquestra
  • Missa en sol major; per a dues sopranos, tenor, baix i orquestra
  • Missa en sol menor; per a veus i orquestra
  • Pange lingua; per a dues veus i orquestra
  • Qui sedes; per a tenor, veus i orquestra
  • Qui tollis; per a tenor veus i orquestra
  • Quoniam; per a tenor, veus i orquestra
  • Quoniam; per a quatre veus i orquestra
  • Cum Sanctis; per a quatre veus i orquestra
  • Salve regina en la major; per a quatre veus i orquestra
  • Salve regina en fa menor; per a baix i orgue
  • Salve regina en fa major; per a baix i orgue
  • Tantum ergo; per a dos tenors i orquestra
  • Genitori en Si bemoll major; per a dos tenors i orquestra
  • Genitori en Mi bemoll major; per a dos tenors i orquestra
  • Genitori en fa major; per a dos tenors i orquestra
  • Genitori en sol major; per a dos tenors i orquestra
  • Tantum ergo en fa major; per a dos tenors i orquestra
  • Tantum ergo en re major; per a dos tenors i orquestra
  • Tantum ergo en mi major; per a dos tenors i orquestra
  • Tantum ergo en fa major; per a dos tenors i orquestra
  • Tantum ergo en sol major; per a dos tenors i orquestra
  • Te Deum en do major: per a dos tenors i orquestra
  • Te deum en Mi bemoll major; per a dos tenors i orquestra
  • Versetti da cantarsi il Venerdi Santo; per a dos tenors i orquestra

Altres obres vocals[modifica el codi]

Arietes

  • 6 ariette da camera (1829)
  • Bellini per camera: raccolta completa delle sue ariette (d. 1825)
  • Soirées musicales: Sammlung beliebter Arieten und Romanzen (1839)
  • 3 ariette inedite; (1837-1838)
  • Almen se non poss'io; (d. 1825)
  • Bella Nice che d'amore; (d. 1825)
  • Dolente imagine di fille mia; (d. 1825)
  • Era felice un di; (d. 1825)
  • Il fervido Desiderio; (d. 1825)
  • Melinconia, ninfa gentile; (d.1825)
  • Ma rendi pur contento; (d. 1825)
  • O souvenir; pàgina d'àlbum; (d. 1825)
  • Per pietà, bell'idolo mio; (d. 1825)
  • Vaga luna che inargenti; (d. 1825)
  • Vanne, o rosa fortunata; (d. 1825)

Àries[modifica el codi]

  • E nello stringerti a questo core; per a una veu i orquestra (a. 1825)
  • No, traitor, non curo; per a soprano i piano (d. 1825)
  • Quando incise su quel marmo: per a soprano i orquestra (d. 1825)

Romances[modifica el codi]

  • A palpitar d'affanno; (d. 1825)
  • L'abbandono; (d. 1825)
  • L'ultima veglia; (d. 1825)
  • La mammoletta; (d. 1825)
  • Sogno d'infanzia; (d. 1825)
  • Torna, vezzosa Fillide; (d. 1825)

Cànons[modifica el codi]

  • Chi per quest'ombre; a quatre veus (d. 1825)
  • Dalla guancia scolorita; per a dues veus i piano (d. 1825)

Gèneres diversos[modifica el codi]

  • Brezze dell'Etna: 26 ispirazioni del cigno catanese; (d. 1825)
  • Composizioni da camera; (d. 1825)
  • L'allegro marinaro; (ballata en si major, d. 1825)
  • La farfalletta (cançoneta en fa major, c. 1813)
  • Imene (cantata nupcial, c. 1824)
  • La ricordanza; (1834)
  • Si, per te, gran nume eterno (cavatina per a soprano i orquestra, a. 1825)
  • T'intendo, sì, mio cor; (per a quatre sopranos, c. 1824)

Obra instrumental[modifica el codi]

  • Per a orquestra
  • Capriccio, ossia Sinfonia per studio en do menor; (a. 1825)
  • 6 Simfonies
  • nº. 1 en Si bemoll major
  • nº. 2 en do menor
  • nº. 3 en re menor i re major
  • nº. 4 en re major
  • nº. 5 en Mi bemoll
  • nº. 6 en Mi bemoll major (a. 1825)
  • Concert per a oboè i orquestra en Mi bemoll major (a. 1825)

Teclat[modifica el codi]

  • Allegretto en sol menor per a piano
  • Capriccio en sol major per a piano a quatre mans
  • Pensiero musicale per a piano
  • Polacca per a piano a quatre mans
  • Sonata en fa major, per a piano a quatre mans
  • Sonata per a orgue en sol major
  • Tema en fa menor, per a piano

Referències[modifica el codi]

  1. ↑ Alier Aixalà, Roger, 1941-. Guía universal de la ópera. Barcelona: Robinbook, 2007. ISBN 978-84-96924-03-1. 
  2. ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 46, pàg. 172 (ISBN 84-239-4546-4)
  • Tom núm, 1 pàg. 65 d'Auditorium (Cinco Siglos de Música Inmortal). Editorial Planeta.
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Vincenzo_Bellini&oldid=28884299»