Un canvi de paradigma
La Barcelona comercial i artesana de l’època medieval s’havia posicionat com una potència marítima important. Quan la Corona d’Aragó va passar a formar part de la nova monarquia hispànica, i la conquesta d’Amèrica va desplaçar el comerç cap a l’Atlàntic, l’activitat comercial marítima va disminuir. La monarquia es va traslladar a Castella, mentre que Barcelona va restar en mans d’un virrei.
Les tensions amb el poder central van ser habituals al llarg dels segles XVI i XVII, i l’any 1640, arran de la guerra que Felip IV de Castella mantenia contra França, i que implicava una gran càrrega econòmica pels comtats del Principat de Catalunya, la població catalana es va revoltar. Era el dia de Corpus, i ha passat a la història com el Corpus de Sang, el dia que va esclatar la guerra dels Segadors, un conflicte que va durar onze llargs anys i durant el qual la ciutat de Barcelona va patir un setge de catorze mesos que va ser definitiu per posar punt final a la guerra. Com a conseqüència d’aquesta guerra, l’any 1659 Espanya i França van signar el tractat dels Pirineus, en què els comtats del nord del Principat de Catalunya —el Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya— van passar a mans franceses.
La Barcelona de l’Onze de Setembre
Després de la mort del rei Carles II d’Espanya, darrer monarca de la casa d’Àustria, que va deixar la monarquia sense hereu per legítima descendència, l’any 1701 es va desencadenar un gran conflicte internacional: la guerra de Successió espanyola. Des de Castella es defensava l’herència borbònica, i Europa es va dividir entre els partidaris de l’entronització de Felip V de Borbó, nét del rei Lluís XIV de França, al qual donaven suport els castellans per reforçar l’expansionisme francès, i els partidaris de l’arxiduc Carles III d’Àustria, a qui donaven suport Anglaterra, Portugal i les Set Províncies Unides dels Països Baixos. En aquesta balança, Catalunya, amb Barcelona al capdavant, es va posicionar a favor de l’arxiduc d’Àustria, per tal de mantenir els estatuts propis, conscient que els borbònics volien instaurar una monarquia absolutista.
Barcelona va acollir l’arxiduc com un gran rei, que fins i tot va celebrar les noces amb la princesa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, l’agost del 1708, a l’església de Santa Maria del Mar del barri del Born de la Ciutat Comtal, amb tots els barcelonins al carrer celebrant-ho. Però el 1713, Espanya i Anglaterra van signar el tractat d’Utrecht, en el qual reconeixien l’hereu borbònic com a rei d’Espanya. A canvi, Felip V de Borbó va cedir territoris fins aleshores espanyols, com part dels Països Baixos, Nàpols i el regne de Sardenya a l’hereu de la casa d’Àustria, que va ser proclamat emperador amb el nom de Carles VI.
Els catalans, immersos en plena guerra, es van quedar sols però van resistir. Barcelona va patir un altre cop un llarg setge, que la va mantenir de nou catorze mesos aïllada i atacada amb bombes i canons. Va caure derrotada l’11 de setembre de 1714, sotmesa a les tropes borbòniques. I amb aquesta derrota, Catalunya sencera es va rendir.
Després de la guerra, l’exèrcit de Felip V va abolir el Consell de Cent, la Generalitat i les universitats catalanes, i va imposar el Decret de Nova Planta que anul·lava les antigues llibertats i drets. A més, va ordenar enderrocar gran part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella, una fortalesa militar per vigilar els barcelonins, als quals va atemorir durant més de cent anys. Les restes d’aquell barri enderrocat es poden veure actualment al jaciment d'El Born Centre Cultural.
La modernització d’una ciutat
Després de la guerra de Successió, Barcelona va quedar molt debilitada, però van ser molts els comerciants i emprenedors que van iniciar noves activitats econòmiques que van arrelar ràpidament. La construcció d’un nou port i l’obertura del comerç marítim a finals del segle XVIII va revifar una activitat que implicava molts oficis, des de comerciants fins a mariners i artesans, vinculats d’una manera o altra a l’activitat portuària. Les incipients indústries tèxtils van donar origen a un sector que es va estendre i consolidar al segle XIX, introduint el vapor a les fàbriques i oferint feina a un gran nombre de treballadors que arribaven a Barcelona per poblar els nous barris obrers que creixien fora de muralles. El Poblenou, el Poble-sec, Sants i Hostafrancs van ser els nuclis que més van viure l’activitat industrial de la ciutat, llocs que encara conserven la fisonomia d’aquells temps.
El segle XIX també va ser convuls i molt bèl·lic. A més de les guerres, l’enfrontament entre lliberals i conservadors, i la forta oposició dels barcelonins a la regència del general Espartero, van fer que el general, per tal de fer callar i sotmetre la població, ordenés bombardejar Barcelona el desembre del 1842 des del Castell de Montjuïc.
Però el barcelonins, tossuts, van seguir endavant. La ciutat, cada cop més poblada, es va alliberar de les antigues muralles medievals, i amb l’enderroc es va iniciar una fase d’ampliació dissenyada per l’urbanista i arquitecte Ildefons Cerdà, coneguda com a Pla Cerdà, que donaria com a resultat el nou districte de l’Eixample. També va ser en aquesta època, a meitat del segle XIX, quan els barcelonins, per fi, van recuperar els terrenys ocupats pels militars borbònics a l’antic barri de la Ribera i van aconseguir l’enderroc de la fortalesa militar. I la zona es va transformar en un gran parc, que s’estrenaria com a recinte firal per acollir l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.
Una nova burgesia, sorgida amb els nous industrials enriquits, va transformar i embellir Barcelona per adequar-la als nous temps. Arquitectes com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier i tants altres van fer seu l’estil imperant a Europa i van omplir la ciutat, especialment el nou barri de l’Eixample, d’edificis modernistes. I amb aquesta nova època també es va iniciar la Renaixença, una nova etapa de recuperació de la llengua i la cultura catalanes, abolides des de la fi de la guerra de Successió, i que va fixar les bases per al naixement d’un nou catalanisme polític.
