La colònia del Mons Tàber
La zona que s’estenia entre els deltes del Besòs i del Llobregat, on s’assenta la Barcelona actual, ja estava poblada des de temps prehistòrics. Poc abans de l’inici de la nostra era, hi havia diversos assentaments de pobles autòctons, majoritàriament laietans. També hi ha llegendes que afirmen que, al cim de Montjuïc, hi havia una colònia jueva, de la qual la muntanya hauria heretat el nom.
Quan van arribar els romans, entre els anys 15 i 13 aC, buscaven el millor lloc per fundar una colònia situada entre les pròsperes Emporiae (Empúries), a la costa nord, i Tàrraco (Tarragona), a la costa sud. El lloc triat va ser el cim del Mons Tàber, un petit turó davant del mar i que dominava la plana, on actualment es troba la plaça de Sant Jaume. No els va costar gaire aconseguir el control dels assentaments dels voltants. La colònia, amb el nom complet de Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, va créixer ràpidament, i entre els segles I i II es va emmurallar, va reforçar les muralles entre els segles III i IV i va delimitar un perímetre que es mantindria fins a l’edat mitjana. També es va mantenir l’estructura pròpia d’una ciutat romana, amb un fòrum al centre del qual sortien dos carrers en forma de creu, el cardus i el decumanus, que conduïen a les quatre portes d’accés.
Aquesta estructura es pot resseguir encara avui dia: el carrer de la Llibreteria, que neix a la plaça de l’Àngel, on hi havia la Porta Sinistra de les muralles, és l’antic cardus que creuava la ciutat de nord a sud, fins a l'anomenada Porta Dextra, al final de l’actual carrer del Call; la plaça de Sant Jaume, al centre, s’estén una mica més al sud-est d’on aleshores hi havia el Fòrum; i els carrers del Bisbe, de la Ciutat i del Regomir ressegueixen l’antic decumanus des de la Porta Praetoria, a l’oest, fins a la Porta Decumana o porta del Mar, a l’est.
L’existència de grans domus que es repartien dins la ciutat, amb jardins i riques decoracions ornamentals, confirma l’existència de grans famílies propietàries. I, probablement gràcies a aquestes famílies, la petita Bàrcino es va anar fent gran i adquirint rellevància. A principis del segle V ja s’encunyava moneda a la ciutat, i es va establir un primer vincle amb les elits imperials per arribar a situar-se entre les ciutats de poder.
Una ciutat imperial efímera
Va ser especialment al final de l’Imperi romà, durant el segle V, quan la ciutat va adquirir més rellevància. Entre els anys 410 i 415, el rei visigot Ataülf s’hi va instal·lar amb la seva esposa Gala Placídia, i va convertir Bàrcino en seu imperial durant un breu període de temps, fins que Ataülf va ser assassinat a la ciutat i la cort es va traslladar a Aquitània, França. Tot i així, l’estreta relació de Bàrcino amb els reis gots es va estendre fins al segle VIII.
Al llarg dels darrers 80 anys han anat sortint a la llum nombroses restes d’aquest període romà de la ciutat. En l’actualitat, des del Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona s’ha engegat el pla Bàrcino, que proposa recuperar l’arqueologia per a la ciutadania posant en marxa una sèrie de propostes, entre les quals destaca la Carta Arqueològica de Barcelona, que assenyala 3.000 punts d’interès arqueològics de la ciutat.
